El problema no és la tecnologia

Fa poc vaig topar a Aeon amb un fragment del documental Being in the World (2010), dirigit per Tao Ruspoli. El vídeo recupera algunes idees de Martin Heidegger sobre la tecnologia que, curiosament, semblen encara més actuals avui que quan van ser formulades fa més de mig segle.

El que em va cridar l’atenció no va ser una crítica a les màquines ni una defensa nostàlgica d’un passat millor. Ben al contrari. La reflexió parteix d’una idea molt més incòmoda: la tecnologia no només transforma les eines que fem servir. També modifica la manera com interpretem el món.

Al text que acompanya el vídeo, Aeon resumeix una de les preocupacions centrals de Heidegger. El filòsof advertia que la tecnologia moderna ens pot portar a veure la realitat només en termes d’eficiència, productivitat i potencial econòmic. Una platja deixa de ser una platja per convertir-se en una oportunitat de desenvolupament immobiliari. Un bosc deixa de ser un bosc per passar a ser un recurs disponible. A poc a poc, tot allò que ens envolta es presenta com alguna cosa susceptible de ser gestionada, explotada o optimitzada.

La idea és especialment interessant perquè no sembla descriure només el segle XX. També encaixa força bé amb el nostre temps.

Durant les darreres dècades hem creat eines extraordinàries. Internet ha democratitzat l’accés al coneixement, les plataformes digitals han simplificat tasques que abans requerien temps i esforç, i ara la intel·ligència artificial promet automatitzar activitats que fins fa poc consideràvem exclusivament humanes.

És difícil posar en dubte els avantatges de tot plegat. Vivim més connectats, tenim accés a més informació i podem resoldre problemes a una velocitat que fa pocs anys hauria semblat impensable.

Tanmateix, la qüestió que planteja Heidegger no té a veure amb els beneficis de la tecnologia. Té a veure amb què passa quan la lògica que fa útils aquestes eines es converteix també en la lògica amb què mesurem tot la resta.

Quan l’eficiència deixa de ser una eina

Com a dissenyador, em costa no reconèixer aquesta tendència. Una part important de la feina digital actual consisteix precisament a reduir friccions, simplificar recorreguts, optimitzar processos i millorar resultats. Són objectius perfectament raonables. Ningú vol una web lenta, una interfície confusa o una experiència innecessàriament complicada.

Però de vegades em pregunto si aquesta mateixa mentalitat no s’està estenent molt més enllà dels àmbits on realment aporta valor.

Cada cop és més habitual parlar de productivitat personal, optimització del temps, gestió de l’atenció o eficiència quotidiana. Aplicacions que organitzen les nostres tasques, algoritmes que decideixen què hem de veure, plataformes que prometen eliminar qualsevol esforç innecessari i eines capaces de generar contingut en qüestió de segons.

Tot això funciona perquè respon a una necessitat real.

El problema apareix quan comencem a assumir que tot allò que es pot optimitzar, s’ha d’optimitzar.

No totes les activitats humanes persegueixen el mateix objectiu.

Una conversa amb un amic no és millor perquè duri menys. Un passeig no ha de portar necessàriament a cap resultat concret. Un àpat compartit no és valuós perquè sigui eficient. I la creativitat rarament apareix seguint un camí perfectament optimitzat.

De fet, moltes de les experiències que recordem amb més intensitat solen contenir precisament allò que els sistemes eficients intenten eliminar: incertesa, improvisació, lentitud, errors i presència.

L’eficiència és una eina extraordinària quan volem produir, transportar, organitzar o resoldre problemes. Però quan es converteix en l’únic criteri per avaluar la realitat, correm el risc d’empobrir la nostra relació amb ella.

La diferència entre accedir i viure

Al documental hi apareixen músics de jazz, cuiners, fusters i artistes parlant dels seus oficis. El més interessant és que tots descriuen una cosa similar. Cap d’ells entén la seva feina com una simple execució de procediments. El que valoren no és només el resultat final, sinó la relació que desenvolupen amb el material, l’entorn i les persones que participen en l’experiència.

Un músic no respon només a una partitura. Respon al públic, als altres músics, a la sala i a tot el que passa durant l’actuació. Un fuster experimentat no treballa només per produir un objecte funcional. També desenvolupa una sensibilitat cap a la fusta, el temps i la qualitat. Un cuiner no alimenta simplement altres persones. Construeix una experiència compartida al voltant d’una taula.

Res d’això és especialment eficient.

I potser precisament per això és tan significatiu.

La tecnologia moderna tendeix a oferir-nos versions cada cop més accessibles de moltes experiències humanes. Podem escoltar música sense anar a un concert. Podem aprendre sense entrar en una aula. Podem comunicar-nos sense compartir espai físic. Podem generar imatges, textos o vídeos en qüestió de segons.

Tot això té un valor enorme.

La qüestió és si estem començant a confondre accés amb experiència.

Escoltar una gravació no és exactament el mateix que assistir a una actuació en directe. Llegir sobre un lloc no equival a visitar-lo. Generar una imatge no és necessàriament el mateix que desenvolupar una mirada. Tenir accés a més informació tampoc implica comprendre millor el món.

És una diferència subtil, però important.

Perquè una part creixent de la nostra vida es desenvolupa a través de representacions de la realitat, mentre que moltes de les experiències que donen profunditat a la nostra existència continuen requerint presència, atenció i participació directa.

Allò que no hauríem de perdre

I aquesta qüestió es torna especialment rellevant quan parlem d’intel·ligència artificial.

Bona part del debat actual gira al voltant dels llocs de treball que podrien desaparèixer o de les noves oportunitats que sorgiran. Són preguntes importants, però potser no són les úniques.

També hauríem de preguntar-nos quines capacitats deixem de practicar quan deleguem certes tasques. Quina relació mantenim amb la nostra feina quan una part creixent del procés es torna automàtica. Què passa amb habilitats com l’observació, la paciència, l’atenció o el criteri quan la velocitat es converteix en el valor principal.

La història demostra que cada nova tecnologia substitueix algunes capacitats i en potencia d’altres. No es tracta de resistir-se al canvi ni d’idealitzar formes de vida passades.

La qüestió és molt més senzilla.

Consisteix a preguntar-nos què val la pena conservar.

Potser el repte no és protegir-nos de la tecnologia, sinó evitar que la lògica de l’optimització esdevingui l’única manera d’entendre el món.

Perquè algunes de les coses que més valorem continuen funcionant amb regles diferents. L’amistat, l’art, l’ensenyament, la creativitat o el sentit de comunitat no es poden fabricar sota demanda. Tampoc es poden accelerar indefinidament sense perdre alguna cosa essencial pel camí.

Per això em va semblar tan interessant trobar aquestes idees a Aeon. No perquè ofereixin respostes definitives, sinó perquè ajuden a formular una pregunta que potser cada cop és més rellevant.

En una època obsessionada amb fer més coses, més ràpid i amb menys esforç, som encara capaços de reconèixer allò que val precisament perquè no es pot optimitzar?